Com a una de les pel·lícules més brillants de Blake Edwards, El Guateque, quan enmig del brogit provocat per Hrundi Bakshi, interpretat per Peter Sellers, apareix del no res la veu de Claudine Longet cantant "Nothing to lose", així veig jo l'aparició del "Pop Metafísic" i a un dels seus més importants components, el grup MARIALLUÏSA. Música assenyada i molt oportuna en aquest moment de confinament.
Sembla ser que el terme metafísic ha sorgit d'una de les ments més galàctiques
de tots els temps, en Jaume Sisa, i
sota aquest paraigua es resguarda gent
tan bona com El petit de cal Eril, Ferran Palau o Germà Aire.
Escoltant el disc que es presenta aquests dies És per tu i per mi (Bankrobber, 2020) dels MARIALLUÏSA, albiro a destacar dos elements musicals: per una banda l'home orquestra Pau Codina (dissenyador gràfic com jo mateix), que amb la seva veu artificiosa i aguda, en mode falset, s'acobla als teclats omnipresents de Carles Guilera. I si per aquesta banda tenim al Pau i al Carles com a poders fàctics executors, junt a Andreu i Pol; per altra banda tenim les grans lletres (pura poesia contemporània) d'una altra volta el Pau, grafista, poeta, músic i a la vegada molt bon actor dels seus videoclips, com el de "Mala Sang" (insertat a peu de post), rodat i dirigit per Aleix Barba i Marc Sirisi, on el Pau i les seves ulleres daurades i gorra roben el protagonisme a les facècies de la cambrera Marialluïsa i del client Manero.
Escoltant el disc que es presenta aquests dies És per tu i per mi (Bankrobber, 2020) dels MARIALLUÏSA, albiro a destacar dos elements musicals: per una banda l'home orquestra Pau Codina (dissenyador gràfic com jo mateix), que amb la seva veu artificiosa i aguda, en mode falset, s'acobla als teclats omnipresents de Carles Guilera. I si per aquesta banda tenim al Pau i al Carles com a poders fàctics executors, junt a Andreu i Pol; per altra banda tenim les grans lletres (pura poesia contemporània) d'una altra volta el Pau, grafista, poeta, músic i a la vegada molt bon actor dels seus videoclips, com el de "Mala Sang" (insertat a peu de post), rodat i dirigit per Aleix Barba i Marc Sirisi, on el Pau i les seves ulleres daurades i gorra roben el protagonisme a les facècies de la cambrera Marialluïsa i del client Manero.
Desgranant el disc cançó a cançó i en el seu ordre en el CD (dissenyat pel mateix Pau), començarem amb l'enigmàtica “Gira-Sol”. És un molt bon començament, com el pla-seqüencia inicial del film d'Orson Wells Sed de mal, l'espectador/oient es deixa arrastrar per la cadència de les lletres cap a no se quin lloc emocional. Crec entendre, després d'escoltar-la més de 30 vegades, sense cansar-me, que ens parla de sostenibilitat i de la quotidianitat no acceptada. Gran frase quan diu: "dins el teu món, estàs plantat". I és que les lletres d'en Pau són pura poesia inhòspita i de dura incertesa metafísica. En l'escorça de les lletres trobem grans frases de tir precís, eslògans d'un molt bon publicista, espurnes d'una vida interior incommensurable i difícil de desxifrar.
Després ens espera “Miracle”, on la tornada fa giragonses en
un vaivé i al final ens cita el nom del disc "és per tu i per mi"; després “Mala Sang”, la pes pesada del disc: dóna un bon consell per
entendre el disc i a la vegada per emprendre la vida: “ No hi pensis tant / Que t’hi faràs mala sang”, mereix tota una
critica “requetepositiva” de tres folis; després ve “Estrés”, que si primer creia que era la més fluixeta com la
última, ara després de donar-li minuts, la veig com a titular. Després escoltem
“Nord”, sobre l’amor adolescent,
“Jo sóc foc descontrolat”; en la
sisena posició “Nica”, on no sé si
parla de vida o mort o de les dues coses a l’hora: “Que bonica és la vida/ Quan ja no sents cap dol”, frase molt
possible quan en tens 20 o 30, però impossible als 40 o 50; després “La Bèstia”, l’he d’escoltar 25 cops
més, m’ho apunto com a deure d’estiu. Seguim amb “El Gest”, que entenc que parla del procés o de quan hi han
dos bàndols que no s’escolten i per últim la mono-orquestral “La Posta”.
Jo la veritat em pensava que
aquesta darrera seria la més “canyera“, la més excepcional dintre del disc,
però no, el grup, encara que sembli impossible baixa encara més el ritme, i ens
deixa quasi aturats a la vora del precipici, acabant amb una gran frase reflexiva
sobre el final d’una època: “Però en un
racó de mi/ Penso si podré seguir així”.
En definitiva un disc sublim, una obra d’art en majúscules sense màcula, on cal
molta voluntat per entrar, però a la vegada és molt més difícil d’alliberar-se. Com diu “Nord”: “Quan em toques, em quedo atrapat”.
Gaudeix com si no hagués un demà, que tal com està el patí no es descarta, del És per tu i per mi dels MARIALLUÏSA>
Gaudeix com si no hagués un demà, que tal com està el patí no es descarta, del És per tu i per mi dels MARIALLUÏSA>
Segueix a MARIALLUÏSA a la xarxa >
No hay comentarios :
Publicar un comentario