"Aire" (Hidden DIY, 2026) és el nou llarga durada del projecte personal del artista visual, músic i professor ampostí Alfred Porres. Com a RAMPAIRE des de 2015 ha publicat 2 EP’s, 1 doble senzill i 4 discos, vestint-los amb una sonoritat pop-rock de sabor anglosaxó amb pincellades d’americana i lírica ben polida. Una que té molt present les emocions humanes i el territori.
El present treball batega durant 12 cançons amb l’honestedat pròpia de les lletres de l’Alfred emmarcades pel seu pop d’autor madur, tal com ell mateix es defineix.
Arranca amb el compte enrere de "L'enlairament" i distorsió guitarrera establint conversa afable amb la marcial percussió i una tornada que és pura pegada pop. La fussió entre ambients espacials i rutines domèstiques funciona com un cohet, mai millor dit.
L'encoratjadora "Lo trampolí" ens convida a saltar sense xarxa. Oco al joc de paraules que inicia el tall: <<Tard, mai no és massa tard per dir-te que mai és tard. Mai, tard no és massa mai, per viure demà no ho és mai>>.
"La felicitat" es va traient les lleganyes a poc a poc, igual que el protagonista del tall, a mesura que va avançant l'estrofa. Quan arriba la dolçor de la tornada Alfred uneix dos de les seves passions, l'envellutada lírica i els Beatles, fent referència al "Happiness is a warm gun" dels britànics: <<La felicitat és una pistola calenta, si et tremola la mà, si no tens prou fermesa dispararà en totes direccions fins esgotar tota la munició>>.
Les notes estirades de guitarra a "La cançó" intenten reanimar el pols de tantes cançons oblidades. Ja avisem que en aquesta no farà falta.
Entrem en zona d'altes emissions de tendresa amb "La mare", un homenatge a la que ens dona la vida amb una secció rítmica molt jefa, rebosant flow farcit d'elegància. El tancament líric són focs artificials: <<Si no vius, no viu, no dorm, si no dorms, si ets lluny, no és aquí tot i ser-hi el cos, si te'n rius, somriu i fa girar el món, al compàs del teu li batega el cor>>.
Ens venen sabors d'assossegada americana amb "La casa". Aquí funciona com a metàfora de la vida y ens porta de la mà cap als sintetitzadors vuitanteros de la nostàlgica "Les orenetes". Meravellosa cançó. Encara que la seva lletra digui que "res no és per sempre" natros ens quedaríem a viure permanentment entre les seves notes. De seguida els teclats tornen a ensenyar múscul, en aquest cas acompanyats d'inquietant electrònica a "La guerra". La violència domèstica és el blanc d'una lletra que va exposant poèticament una situació malauradament massa habitual.
"La gent" reivindica la força irresistible del gènere humà armada d'una èpica continguda però ferma. Després "Lo cabàs" recupera les arrels del Delta de l'Ebre amb històries que formen part de l'imaginari popular. No ens menejem del territori que ve "Lo riu". La seva corrent, minsa per al que seria desitjable, va sent testimoni de la vida de la gent que l'envolta mentre ell segueix ferm generació darrera generació.
El disc tanca les seves portes amb la colpidora "L'epitafi". Una cançó que va evolucionant des de la delicadesa acústica fins a un poderós darrer tram on la resta de la banda va encoratjant-se fins segellar un final rodó per a un disc igual d'esplèndid.
Gaudeix de l'Aire de RAMPAIRE >
Segueix a RAMPAIRE a la xarxa>
No hay comentarios :
Publicar un comentario